Per què les anomenem “males herbes”?

Quan sentim parlar de les males herbes, arrufem l’entrecella en un gest de disgust i imaginem lletges herbes “que mai moren”.

Són herbes que envaeixen els nostres horts, que salpiquen la gespa perfectament retallada dels nostres jardins, que competeixen amb les precioses flors ornamentals dels testos dels nostres balcons i, fins i tot, que troben (aquelles dolentes, males herbes) un motiu per a viure a escletxes o raconets on amb prou feines s’han acumulat uns pocs nutrients.

Però, sabem què són realment les “males herbes”?, ens hem preguntat alguna vegada perquè són considerades com a pernicioses i malignes?

Quan una generació es proposa canviar el món, ha de començar per qüestionar i actualitzar les seves creences i els seus coneixements, és a dir, per qüestionar-se els vells judicis (o prejudicis) que han sustentat el vell ordre.

Una mica de biodiversitat, per favor

Així doncs, aprofitant que la setmana passada (concretament el dia 5 de juny) vam celebrar el Dia Mundial del Medi Ambient, hem decidit sumar-nos a la festa i tafanejar què diuen per allà de les males (bones) herbes.

En aquest cas, hem descobert que les males herbes no són més que herbes silvestres, sí, silvestres, és a dir, herbes que creixen de forma natural, herbes “salvatges”, herbes que no ha plantat l’ésser humà i que, per tant, escapen del seu domini i control.

I és que la definició oficial de mala herba és molt reveladora: “una mala herba és una planta que creix espontània en un lloc on no volem que creixi”.

Que quedi clar: la “mala herba” és una herba que creix on nosaltres, els éssers humans, no volem que creixi.

Perquè als insectes ningú els ha preguntat si els ve de gust un bonic hàbitat silvestre, natural, autòcton, lliure i espontani on ajeure’s a fer un bon tiberi, fer una parada en el camí o, qui sap, construir un refugi i quedar-se a viure en un bonic ecosistema.

Però, llavors, són males o bones?

Herbes que afavoreixen la fauna? Que serveixen d’hàbitat per a moltes espècies d’insectes? Herbes fortes, resistents, apropiades per a les condicions climàtiques de cada lloc? Herbes que serveixen d’aliment, que mantenen l’equilibri ecològic, que fan possibles petits o grans refugis de vida salvatge?

La mostassa blanca, el carraspic, la ravenissa, l’herba de Santiago, la vinca, la rosella, el card, l’ortiga, el colitx, la xicoira, el fonoll, la borratja, la dent de lleó o la margarida comú…

…són males herbes?

Però, per què les anomenem males herbes quan volem dir ecosistemes naturals i biodiversitat?

Per a més informació: