La nostra idea sempre ha estat crear un contenidor de recollida selectiva que s’adapti completament a l’espai urbà. Un contenidor tan integrat que desapareixi dins l’experiència vital dels carrers. I tant versàtil que permeti reciclar fins a set petits residus diferents i, alhora, serveixi com a suport de comunicació exterior.
Ara, les minis2019 fan realitat aquesta idea.
Actualment, els CD i DVD estan fabricats de materials sintètics, la major part de plàstic: el policarbonat. Aquest plàstic és imprescindible perquè es necessita un suport que tingui una qualitat òptica molt elevada per el lector làser. De fet, el policarbonat també s´utilitza per fabricar les lents de moltes càmeres digitals. Per fabricar un CD s´utilitzen uns 16 gr. de policarbonat, material que suposa un 50% del cost industrial de la fabricació del disc (material que incrementa el seu preu conforme ho fa el preu del cru). Els principals fabricants de policarbonat són: Bayer, General Electric (la divisió química) i Dow Chemical. A part d´aquesta qualitat plàstica de policarbonat, els discs han d´incorporar alumini, laca i colorants, tots ells materials no biodegradables. La seva producció genera deixalles, consumeix energia i és contaminant, és aquest el motiu per la qual cosa el reciclatge sigui fonamental pel seu elevat impacte mediambiental.
Tots els CD gravables tenen colorants, imprescindibles per poder gravar la informació. En els CD pregravats el policarbonat utilitzat ja conté la informació codificada. Els colorants habituals són: Cianina (blau) segons una patent la filial química Sony, empresa que va inventar el CD. Com a avantatja té que és molt sensible a la radiació ultraviolada. No obstant, el més utilitzat és la ftalocianina (verd) inventat per CIBA que és el mercat més extès ja que és més estable. Finalment també s´obtenen resultats amb el Azo o metalazo (blavós) inventat per Mitsubishi però que de moment resulta més car encara que dona una major fiabilitat.
En un CD pregravat, els forats que serviran per codificar la informació, o sigui 0 i 1, aquesta informació ja està en el propi plàstic. En canvi en un CD gravable hi ha una capa intermitja fotosensible, un pigment “dye coating”. La llum del làser reacciona a aquesta longitud d´ona i “crema” el pigment, fa els forats a sobre d´aquesta capa de pigment. Els DVD són simplement dos discs enganxats i units per un cordó de cola en el seu perímetre i només la capa és diferent.
El procés de reciclatge de CD i DVD és relativament senzill. En primer lloc una trituradora trenca el policarbonat del CD o DVD. A continuació és a través d´un procés de rentat com es destinta el plàstic i s´extreuen les restes d’etiquetes, a demés de la capa metàl·lica, un residu d’alumini o plata que contenen. Un cop netejat el policarbonat es treu fent-lo voltar en una sitja i a continuació s´envía a la màquina extrusora per al seu reciclatge mecànic. El procés consisteix en calentar el policarbonat fins al seu punt de fusió per que adopti la forma d´un fil continu que després es refreda i es talla a la mida com una llentia. Aquest és el procés de granulació que permet novament la utilització del policarbonat com matèria prima.
Fent servir aquest mètode és possible recuperar 13 grams de policarbonat d´un CD original que pesa 15 grams, o sigui, un 90%. El policarbonat és un material de gran transparència i resistència mecànica a l´impacte. La massa resultant, anomenda gransa és utilitzada com a matèria prima per diverses industries per fabricar ulleres, carcasses de material ofimàtic, telèfons, comandaments a distància i utilitats diverses per al sector de l´automoció com ara fars, manilles i quadres de comandaments de cotxes.
Els CD i DVD que han deixat de tenir interès poden ser intercanviats en algunes botigues de segona mà. També poden donar-se a biblioteques i organitzacions no governamentals. De totes maneres, el més interessant seria que valoréssim l´interès per un determinat material audiovisual abans d´adquirir un DVD o CD. En el cas de la música existent, la possibilitat d’utilitzar les descàrregues de cançons des de la xarxa d´internet i gravar-la en format MP3 en un IPOD o similar. En el cas de les pel·lícules, un videoclub podria ser una bona alternativa a la d´adquirir pel·lícules si simplement són per visualitzar una vegada. Algunes biblioteques públiques ja incorporen la possibilitat de prestar pel·lícules en DVD i música en CD.
Un bon mètode per no rebutjar els CD és utilitzar CD regravables. El CD regravables permeten prolongar la seva vida útil, entrant i treient dades totes les vegades que sigui necessari. Les dades antigues es poden borrar i el CD es pot utilitzar una altra vegada.
També es poden utilitzar per altres usos, per exemple decoratius. No obstant, el que fa això és retardar durant un temps l´arribada dels CD a les deixalleries.
En l´actualitat hi ha d´altres maneres diferents de guardar dades de manera temporal, ens referim als llapis o sticks de memòria USB. Amb aquests és possible emmagatzemar les informacions actualitzades moltes vegades sense produir deixalla. Avui dispodem doncs de tecnologia per només utilitzar els CD només si és realment necessari. En el cas dels DVD regravables el problema és similar. A part de la problemàtica ambiental seria aconsellable valorar si no pot emmagatzemar-se temporalment en un disc dur, quan es tracti d´informació temporal.
Al nostre país existeixen 3 empreses que fabriquen CD ubicades as Barcelona, Saragossa i Bilbao. A Barcelona s´ubica una de les més importants al nostre país i produeixen uns 2,5 milions de discs al mes, amb altres paraules, 1 disc cada 1,7 segons.
La multinacional japonesa Sanyo ha desenvolupat un CD biodegradable que utilitza com matèria primera el blat. El nou disc ha rebut el nom de “MildDisc”. El CD i la caixa estan fets completament de midó derivat de la resina de blat (àcid polilàctic), que es converteix en aigua i diòxid de carboni després de 50 anys, una alternativa que redueix considerablement l´impacte mediambiental d´aquest tipus de productes.
L´impresió de les cobertes, la cobertura i els materials reflectants són els mateixos que els utilitzats per produir DC convencionals, encara que aquests materials representen tan sols entre l´1 i el 3% del “MildDisc”. S´especula que la demanda dels “MildDisc” podria arribar als 10.000 milions d´unitats anuals però de moment la seva comercialització és de pura imatge i només al Japó. Encara que amb la fabricació d´aquest CD s´utilitza uns 85 grans per cada CD, o sigui, una sola espiga de blat per cada 10 unitats, argumenten que no és rendible per a la seva venta fora del Japó. Els tècnics de Sanyo estimen que per satisfer la demanda esperada (de moment pur rentat d´imatge) es requereix el 0,1 % del cultiu anual mundial d´aquest cereal.
Entre 1983 i 2002 es van vendre 26.000 milions de CD arreu del món.
Altres multinacionals han desenvolupat un nou producte anomenat Blu-ray Disc (BD-ROM), que ja es planteja com a substitut del DVD de policarbonat actual i que consisteix en un disc de 12 cm com els tradicionals de CD, però fet a base de paper. Sens dubte una alternativa molt menys impactant que la dels discs de policarbonat, especialment en el moment del seu reciclat. La clau d´aquest nou disc és el tipus de làser utilitzant per llegir i escriure des de i cap al disc. Els lectors de CD o DVD convencionals utilitzen un làser vermell, mentre que aquesta nova tecnologia n´utilitzarà un de blau-violeta per la transferència de dades. Un làser molt més precís, que no necessita que els discs siguin tan gruixuts com els actuals per emmagatzemar informació. Una única capa de paper pot emmagatzemar més de 25 Gb d´informació, que correspon per exemple, a dues hores de vídeo d´alta definició estàndard. Una altre avantatge extra del BD ROM o disc de paper Blu-ray, és que poden ser fàcilment destruïts amb una tisora o navalla, un mitjà de seguretat ideal per les companyies interessades en que la seva informació no arribi a mans extranyes. El Blu-ray ja es comercialitza actualment en varies marques, al Japó i Corea del Sud amb equips de DVD gravadors de diversos fabricants. Es calcula que el disc BD ROM tindrà una durabilitat d´entre 10 i 15 anys.
Aproximadament 100.000 CD queden obsolets cada mes i van a parar a l´abocador i incinerats perquè simplement, les dades que tenien han deixat de ser útils perquè han caducat.
